Factors col·laterals al Brexit

Complexitat del sector agroalimentari:

  • La indústria agroalimentària catalana majoritàriament són PIMES; a diferència d’altres sectors, té una estructura molt atomitzada. No en va, les empreses de 50 o més treballadors només suposen el 8,7% del total.
  • Aquest fet, suposa un handicap important a l’hora de planificar i d’abordar la internacionalització, també en afavorir l’R+D+I, i aprofitar les economies d’escala.
  • Paradigmàticament, a banda de la seguretat alimentària i la traçabilitat, (alguns dels factors que aporten més valor als productes catalans i pels quals són preuats en els mercats exteriors) ens trobem en la innovació que, tot i ser un pilar d’aquest sector no compota amb un suport econòmic suficient.
  • Múltiples subsectors amb característiques molt heterogènies, mercaderies, productes d’alt valor afegit, producció limitada i amb o sense organització sectorial.
  • Risc de “commoditització” de l’oferta i de la pèrdua de competitivitat front a altres països: Venda de productes d’alt valor afegit i qualitat a preu.
  • Reptes de professionalització: Moltes empreses centrades en la producció i no en la comercialització.
  • Quina serà la quantitat de capacitat de deslocalitza i quina serà la seva força de negociació? O creixem en grandària o serem cada vegada més insignificants en un món de gegants.

Absència d’imatge de marca:

  • Hi ha països amb un posicionament i un branding agroalimentari potentment i clarament definit.
    • Itàlia: Oli, gastronomia, formatge
    • França: Vi, formatge, gastronomia
    • Suïssa: Làctics, xocolata
    • Escòcia: Wiskey, salmó
  • Catalunya té una cultura, gastronomia i productes diferenciats, però manca d’una estratègia unificada i d’una imatge internacional agroalimentària competitiva respecte a altres països.
  • Catalunya no ha capitalitzat en termes de posicionament el seu potencial agroalimentari.

La sostenibilitat i el canvi climàtic:

  • La indústria agroalimentària està constantment en el punt de mira de la sostenibilitat. És un repte important pel sector que, conjuntament amb el canvi climàtic i les tendències socioeconòmiques generen encara més una pressió a un sector totalment dependent de la disponibilitat de recursos naturals.

L’augment del proteccionisme a nivell mundial:

  • Liderat pel nou govern nord-americà propícia, sobretot, una creixent incertesa i alentiment del comerç internacional.
    • El mercat nord-americà és el vuitè importador de productes agroalimentaris catalans en termes de valor, i la nova administració nord-americana ha fet un important gir en el seu comerç exterior, adoptant una política proteccionista. El govern de Donald Trump interpreta que la PAC (Política Agrícola Comuna) de la Unió Europea implica la percepció d’ajudes per part dels agricultors i que per tant és una mesura de competència deslleial. En aquest sentit, s’ha imposat un important aranzel a l’oliva espanyola, com a punta de llança del qual pot esdevenir en un futur pròxim. Alhora, s’han paralitzat dels acords comercials d’aquest país amb la Unió Europea, amb els països del Pacífic; i s’ha iniciat una guerra comercial amb Xina. Tot i això, els anuncis de Xina i USA de no elevar la tensió comercial la incertesa es manté.

Itàlia:

  • Aquest país es troba a les portes d’una recessió econòmica per les dificultats en el control del dèficit i deute públic, amb la possibilitat que es produeixi un efecte contagi a les economies europees més properes si la Unió Europea no hi intervé amb mesures de suport.
  • Si sumen França i Alemanya que estan en desacceleració econòmica.

L’euro:

  • A diferència de crisis anteriors, com la dels 90, en l’última, l’única manera de guanyar competitivitat va ser una devaluació interna
  • A la UE actual, més enllà de l’excepcional anormalitat actual, l’euro tard o d’hora tendirà a enfortir-fruit del descomunal superàvit alemany, de manera que les empreses catalanes haurien de seguir una estratègia  encaminada a guanyar quotes de major eficiència i productivitat si volen reforçar la seva presència a l’exterior.
  • L’euro no es tocarà. Aquesta és la màxima teutona que amb cal que les empreses interioritzin.
  • Canvi Lliura/Euro. La posició competitiva de l’Euro front a la Lliura tindrà importància en les transaccions comercials i el posicionament dintre del mercat anglosaxó dels productes agroalimentaris. La incertesa en relació aquesta evolució és un element que ja existeix actualment (possiblement excessivament afectat des de l’anunci del Brexit). Per tant i segons el producte i els competidors mundials més immediats tindrà un major/menor efecte, ja que podem deixar de ser competitius en preu.

Exportació focalitzada UE-28

  • El 66,36% de les exportacions agroalimentàries catalanes te com a destí la UE28. Estem parlant de mercats molt madurs, amb un creixement de la demanda molt limitada. Hem d’anar a buscar els mercats on creixerà aquesta demanda.
  • La globalització multiplica exponencialment la competència i és més fàcil suplir un producte barat, que el que està carregat de qualitat, prestigi i eficiència. És més, sense valor afegit, no pujarà ni el salari ni el benefici, i estarem permanentment exposats a deslocalitzacions o substitucions de productes per part de tercers.
  • Si apostes per preu, sempre hi haurà algú que produeixi més barat.
  • Podem batre el rècord de producció i exportació en vi i oli, però si venem majoritàriament a granel, el benefici serà pels Francesos i Italians.
  • Quantes empreses apostaran per països emergents com l’Índia, Àfrica, Indonèsia i Malàisia? El creixement demogràfic: Segons dades de Nacions Unides, des de 2018 al 2050 es preveu que la població mundial incrementi en un 28%, liderat per Àsia i Àfrica, amb el conseqüent augment de la demanda d’alimentació lligada a aquest creixement.